Els sistemes silvo-pastorals destaquen per presentar múltiples beneficis. D’una banda, la presencia d’arbres millora el benestar del bestiar, ja que proporcionen refugi del sòl, vent i pluja; i un complement en l’alimentació, com fullaraca i fruits. D’altra banda, també milloren la qualitat del sòl, i per tant de la pastura. Les arrels dels arbres afavoreixen el bombeig d’aigua i nutrients des de capes profundes del sòl, incrementant així la productivitat tant dels arbres i com de l’estrat herbaci, resultant en un increment de l’entrada de matèria orgànica al sòl (Lorenz & Lal, 2005). A més, la presència d’arbres modifica les condicions microclimàtiques d’humitat i temperatura i redueix l’erosió, creant unes condicions favorables per l’estabilització de la matèria orgànica, reduint les taxes de descomposició, i incrementant així el C orgànic del sòl.
Per exemple, els resultats d’un estudi elaborat en deveses del sud-oest de la Península Ibèrica van mostrar com efectivament el contingut de C al sòl (A), així com el contingut de N (B), incrementava sota la copa dels arbres en comparació amb la pastura oberta (Ibañez, 2019).
